Mercè Ibarz

Audiolibro.

Un passeig per la ciutat, en aparença gens ocasional, dóna pas a les tres històries d’aquest volum. Una visitant imprevisible, un viatger cubista i les plantes transterrades d’un umbracle. Una escala

Una periodista que és a punt de marxar cap a Sarajevo ajorna el seu viatge per assistir a l’enterrament del seu avi centenari. L’estada al llarg de tres dies al poble li permet de redescobrir uns pai

Mercè Rodoreda Mercè Ibarz Ibarz En Mercè Rodoreda (1908-1983) vida y obra son una aventura vital y creativa en que historia, amor, guerra y exilio son caminos ambiguos y fértiles. La plaza del Diama

“Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a mi fa vint-i-cinc anys m’agradava sobretot la carretera de dalt.”En aquest llibre fora del comú se’ns hi descriu la transformació de Saidí

Merce Ibarz deixa enrere els paisatges rurals de la infantesa per endinsar-se en les entranyes de la metropoli amb una mirada tan penetrant com serena. Amb larribada del nou segle, Merce Ibarz publicava A la ciutat en obres i Febre de carrer, dos reculls de contes, ara recuperats, en els quals deixava enrere el paisatge natal de Saidi i les terres agricoles en transformacio per endinsar-se en les entranyes de lurbs i els seus embats caotics.A mode de contrapunt pero tambe de reformulacio daquella evocacio dun mon en crisi, Ibarz aborda en aquests Contes urbans la inestabilitat i la fragilitat que provoquen la perdua dels amics, la malaltia o la mort i els canvis en el mon laboral enmig duna ciutat en metamorfosi permanent. Sotmesos a les lleis de la memoria, els protagonistes dels onze relats que componen aquest volum transiten per moments de transformacio vital en una ciutat que prova, ella tambe, de superar les propies fractures i esvorancs. Els itineraris que emprenen son alhora un refugi i una escala devasio, loportunitat daniquilar un sentiment destranyesa existencial. Tots, a la seva manera, busquen locasio de superar la nostalgia del passat i encarar el present amb un esperit purificador, gairebe catartic.Amb una prosa continguda i delicadament intimista, Ibarz explora les particularitats duna realitat urbana canviant, dun paisatge frenetic, capaç alhora doferir-se com un espai de relacio i resistencia en un mon fragmentat.

El film Tierra sin pan, rodado en Las Hurdes en 1933, es la pieza conclusiva de la trilogía buñueliana de preguerra, junto con Un perro andaluz y La edad de oro, y la antesala de un período de silencio filmico que no se rompera hasta 1950, ya en Mejico. P

Tierra sin pan (1933) es un clásico: en la obra de Buñuel, en el cine documental, en la historia del cine y, como tal clásico, un film que mantiene viva su fuerza. El primero de Buñuel rodado íntegramente en España, su unica incursion documental y la obra que afina su moral del cine. Seria tambien la antesala de un periodo de largo silencio creativo en el exilio, roto por fin en el Mexico de Los olvidados (1950), obra no sin relacion con Tierra sin pan. Film prohibido, censurado e inquietante, algunos de sus aspectos centrales de realizacion y montaje eran poco conocidos. Su equipo fue un grupo multidisciplinar de actitudes y corazones. Un film que bien puede llamarse anarcosurrealista. Su manera de afrontar lo real conforma uno de los momentos de Buñuel mas fructiferos, el que con los años tal vez le ayudaria mas a redondear el conjunto de su obra. Pieza conclusiva de la trilogia surrealista de preguerra junto a Un perro andaluz (1929) y La edad de oro (1930), Tierra sin pan es un ensayo cinematografico sumamente construido y elaborado. Un film sobre Las Hurdes, las transformaciones sociales y la revolucion en España en los años treinta que sigue planteando hoy al espectador como relacionarse con la miseria filmada, en cine y en television.

La fotògrafa Valentina Morera té gent a sopar. Una trucada del Rat, un incòmode espectre dels anys setanta, esdevingut un politicastre que entra i surt dels jutjats per corrupció, ha fet que ressorgi

La obra de la vida de Mercè Ibarz, traducida al castellano: tres joyas en las que la autora explora, con gran libertad expresiva, las fronteras entre géneros literarios, paisajes y generaciones. Cuan

Tres joies amb les quals lautora explora, amb gran llibertat expressiva, les fronteres entre generes literaris, paisatges i generacions. Quan Merce Ibarz, lany 1993, va publicar La terra retirada va obrir un cami que no ha deixat de donar fruits per a la narrativa en catala. Cronica autobiografica i dun pais, en paraules de Joan Triadu, testimoni impagable, Ibarz hi evocava els canvis socials, economics i paisatgistics que la gestio de les terres actives de cultiu pot suposar en un territori: en aquest cas, el seu poble natal, Saidi, a la Franja. El llibre es va convertir rapidament en un classic indiscutible de la literatura catalana del darrer quart del segle XX, com va dir Julia Guillamon.Al cap de dos anys va escriuren la versio novel·lada, La palmera de blat, protagonitzada per una jove periodista que torna tres dies al poble per assistir al funeral del seu avi centenari. Es una novel·la duna bellesa rara, plena dimatges inesborrables, en que, com qui segueix un joc de pistes de vegades ben tangibles, de vegades tan sols intuides o somiades, la protagonista reanima la memoria del seu raco de mon, dels seus vius i dels seus morts.Ara, passats mes de vint-i-cinc anys, repren el fil a Labor inacabada per donar forma a aquest Triptic de la terra. Altre cop en el registre de la cronica en primera persona, amb fragments dassaig fotografic, Merce Ibarz continua, amb renovada llibertat expressiva, les seves anades i vingudes entre les fronteres dels generes literaris per constatar fins a quin punt les histories, la historia, comencen a contar-se soles i amb els anys es descobreix que no sacaben mai.

Primer volum de la nova col·lecció Mirades, de l’Editorial Barcino. Autors catalans contemporanis vius de prestigi, s’encaren a la tradició (catalana, occidental) des de la seva mirada, i hi dialogue

La obra de la vida de Mercè Ibarz, traducida al castellano: tres joyas en las que la autora explora, con gran libertad expresiva, las fronteras entre géneros literarios, paisajes y generaciones.Cuand

Merce Ibarz deixa enrere els paisatges rurals de la infantesa per endinsar-se en les entranyes de la metropoli amb una mirada tan penetrant com serena.Amb larribada del nou segle, Merce Ibarz publicava A la ciutat en obres i Febre de carrer, dos reculls de contes, ara recuperats, en els quals deixava enrere el paisatge natal de Saidi i les terres agricoles en transformacio per endinsar-se en les entranyes de lurbs i els seus embats caotics.A mode de contrapunt pero tambe de reformulacio daquella evocacio dun mon en crisi, Ibarz aborda en aquests Contes urbans la inestabilitat i la fragilitat que provoquen la perdua dels amics, la malaltia o la mort i els canvis en el mon laboral enmig duna ciutat en metamorfosi permanent. Sotmesos a les lleis de la memoria, els protagonistes dels onze relats que componen aquest volum transiten per moments de transformacio vital en una ciutat que prova, ella tambe, de superar les propies fractures i esvorancs. Els itineraris que emprenen son alhora un refugi i una escala devasio, loportunitat daniquilar un sentiment destranyesa existencial. Tots, a la seva manera, busquen locasio de superar la nostalgia del passat i encarar el present amb un esperit purificador, gairebe catartic.Amb una prosa continguda i delicadament intimista, Ibarz explora les particularitats duna realitat urbana canviant, dun paisatge frenetic, capaç alhora doferir-se com un espai de relacio i resistencia en un mon fragmentat.