poemes inèdits

Enginyer de formació, autor de novel·les, relats, poemes, obres de teatre, cançons, guions de cinema, la seva pasió pel jazz farà que també toqués la trompeta i escrivís un bon nom d'articles relacionats amb el gènere. Amics de Jean-Paul Sartre i col·laborador de Temps Moderns i Combat , el 1946, sota el pseudònim de Vernon Sullivan, va publicar L'irai cracher sur vos tombes , un veritable escàndol públic, tot un èxit. Admirat per Raymond Quenau, el van nomenar membre de Collège de Pataphysique. Té novel·les remarcables com ara L'écume des jours (1947) o L'arranche-coeur (1953). Els seus poemaris van ser publicats pòstumament a diversos reculls, el més conegut dels quals és el present, Je voudrais no creure (1962). El 1954 va compondre i cantar «Le déserteur», es convertit en un dels himnes pacifistes més conegut del segle XX (prohibit a França durant 8 anys). En català, la narrativa de Vian ha estat, en general, ben present, al contrari de la poesia i el teatre. La publicació d'aquests Poemes inèdits continua la intenció, iniciada amb la traducció de No la voldria dinyar, de fer conèixer la poesia de Boris Vian, pràcticament tota inèdita en català. En aquest cas es tracta d'una sèrie de poemes no destinats inicialment per l'autor a formar part de cap recull. Van publicar-se, esparsos, a diverses publicacions i l'amic de Vian, Noël Arnaud, els va recollir i els va incloure al volum Cantilènes en gelée . Són poemes curiosos, heterogenis, on no manquen els temes preferits de Vian, l'amor, la provocació social i el pas del temps.